Altres vides

Era un dia plujós, asseguda al costat de la finestra contemplava absorta com regalimaven les gotes pel vidre, recordant com de petita m’agradava endevinar quina seria la goteta guanyadora que arribaria abans fins l’extrem.
M’emporto la tassa als llavis i en bec un bon glop, per avui ja no puc escriure més, se me’n ha anat la inspiració pensant en que estàs a punt d’arribar.
Fa gràcia pensar que encara em poses tant nerviosa com el primer dia, somric, poques parelles aconsegueixen mantenir aquest estat.

De sobte, sento el soroll de les claus, obres la porta amb rapidesa i allà apareixes tu, amb el teu adorable cabell ple de punts brillants causats per la pluja, dedicant-li mala cara al paraigües que t’havies deixat a l’entrada i penjant la teva jaqueta.

Em mires i em dediques el millor dels teus somriures, de fet, el meu somriure preferit, el que té un toc de picardia. Sí, els he contat, tens sis somriures diferents: el primer es el somriure que poses quan menteixes i creus que ho estàs aconseguint, també tens el sarcàstic, el juganer, el de quan escoltes una cosa que no t’agrada d’una persona influent, després el nerviós, i el que he comentat al principi: el teu somriure torçat tan encantador.
A vegades penso que no et deus ni imaginar l’observadora que puc arribar a ser, clar que la meva feina és escriure guions, per tan, d’imaginació no me’n falta. . .

T’apropes i em passes dues vegades la mà per davant dels ulls, també estàs acostumat a que m’endinsi en els meus pensaments i em quedi en aquest estat, segons tu, tant graciós.

Sovint em dius que m’agrada escriure per viure altres vides, per ser persones que en la vida real no podria ser (més valentes potser, més boges) i que escric per fer més emocionant la meva pròpia vida, la veritat és que m’agrada posar-me a la pell d’altres persones, viure més d’una vida; encara que sigui d’aquesta manera. . .de fet, la gent es posa a escriure per buidar tot el que guarda al seu interior, les seves emocions, les seves inquietuds. . . són persones que tenen massa sensibilitat, que necessiten compartir les milions d’històries que transcorren pel seu cap, com jo. . .

Històries que normalment no saps acabar.

. . . Continuarà.

il·lusions

Deixar que les coses flueixin, que segueixin el seu curs, sense pressions, sense agobis, sense mal de caps, només amb llibertat i il·lusió, molta il·lusió, la que ara mateix escriu per mi, amb la sensació de que aquest cop potser les coses acaben bé. . .millor dit: començen bé, perque sempre tendim a pensar massa en el futur i en comptes de gaudir de l'alegria del present ja estem pensant en com acabarà, en el final, però aquest cop no, aquest cop em deixaré emportar, aquest cop confiaré.

I si caic una altra vegada, se que us tinc a vosaltres per ajudar-me a aixecar-me de nou.

twilight

Y entonces continuamos apurando con alegría esa pequeña pero perfecta fracción de nuestra eternidad.

La despedida

Ya estoy curado, anestesiado, ya me he olvidado de tí... Hoy me despido de tu ausencia
Ya estoy en paz... Ya no te espero, ya no te llamo, ya no me engaño
Hoy te he borrado de mi paciencia, hoy fui capaz... Desde aquel día en que te fuiste yo no sabía que hacer de tí, ya están domados mis sentimientos, mejor así... Hoy me he burlado de la tristeza, hoy me he librado de tu recuerdo, ya no te extraño, ya me he arrancado, ya estoy en paz... Ya estoy curado, anestesiado, ya me he olvidado.

Vida

vida...viure...que és viure?
cadascú té un concepte diferent de la vida i de com viure-la.
Hi ha gent que només viu per treballar, altres que només viuen per la festa i no fer res, altres que viuen gràcies a l'amor, als amics, altres que no saben quin significat té la vida.
Al cap i a la fi, tot ho mou l'amor i l'amistat, sense aquestes dues coses no ets res, res, encara que t'enganyis pensant el contrari, ja pots triomfar tot el que vulguis, però, sense aquestes dues coses no ets res, i el triomf...el triomf és tenir això: amor, amistat, per tant: felicitat.
Vivim per ser feliços, som feliços per viure, per poder viure, acompanyats.

I ara et pregunto, et creus feliç?

Aide-moi

I ara? Ara res, no hi ha res, només un buit immens, és l’únic que sento al meu interior, no hi ha res que m’ompli, pensava que era qüestió de dies, però, continua, aquesta sensibilitat continua i tu no hi ets i no hi seràs, potser no m’ho mereixo? L’únic que he fet es afirmar més la definició de la meva persona.

Soc somiadora, ho se, però no somio res de l’altre mon, no hi ha res impossible…i no canviaré d’ideals, no m’està anant bé, però tot, absolutament tot passa per alguna raó, no se perquè m’està passant això i suposo que no ho sabre.

Aquest buit no em deixa ni expressar-me, no deixa que les meves paraules surtin, que vagin directament del cervell a les mans i de les mans al full, el que abans em sortia sense pensar ara em costa, em costa molt, em quedo en blanc, no passen pensaments per la meva ment, desitjo obrir els ulls i que tot això simplement es traci d’un somni, més ben dit, d'un malson, un malson perquè no et tinc a tu, ni a tu ni a gent que em pensava que tenia, gent que em pensava que mai perdria i cada dia m’hi estic allunyant més i més i no aconsegueixo comprendre-ho, aquest sentiment de pèrdua no se me’n va, gent que constituïa el meu dia a dia ja no hi es, ha desaparegut de sobte sense deixar rastre... i ho enyoro, enyoro a aquestes persones que ni tan sols es deuen adonar del que em passa, i deuen viure la seva vida sense pensar ni un minut amb mi i amb que va haver-hi un temps que formaven part de mi, de la meva vida, de la meva historia. Però ja no hi sou i jo no se que fer.
Segurament això és un intent desesperat de demanar ajuda, segurament...i es aquesta la única manera que se de demanar-la.

*

On està el meu cor? Que algú li digui on estic, que algú el busqui per mi, que algú el lligi per tu.

Calla. . . la luna nos está escuchando

Al caer la noche hay gente que se transforma, algunos en hombres lobo, otros en monstruos que solo pueden salir de noche debido a su belleza y otros como yo, que se acercan hasta la orilla del mar se sienta en la arena y se queda contemplando todo el espectáculo de estrellas que cuelgan del cielo y que parece que estén perfectamente puestas por alguien para que brillen a la perfección y dar mas importancia a su compañera, la luna, grande y esa noche llena, como de costumbre cuando la voy a visitar.
Una noche de esas desee que al mirar a la luna ella me mirase a mi y que bajara hasta tocar el agua del mar y reposase ahí, flotando, como si de un flotador se tratase.
Yo al ver esto me acercaría nadando hasta tocarla, me subiría encima sin ningún problema y me sentaría lo mas alto que pudiera, para una vez allí observar el mundo.

Un mundo con desgracias, con injusticias, con gente que no es feliz, con niños que nacen, en este mismo instante, al mismo tiempo que se muere otra persona para dejarle sitio en este mundo, bonito o destruido, depende como se mire, observaría a las personas, que ingenuas no se dan cuenta de nada, observaría todo lo que hacen, todo lo que no pueden hacer y vería a otras personas... contemplando la luna como si ella escuchara todas sus penas, entonces comprendí que esa era su función, calmar y escuchar a la gente que la mirase, por eso cuando estamos tristes, nos sentamos en una ventana y a través del cristal miramos a la luna... y nos sentimos mejor... esa fue la sensación de tranquilidad que me dio a mi, ella hizo que imaginara toda esta historia que no es real... o a lo mejor si?

Últimamente ya no se que es lo que son sueños y lo que es la vida, aunque toda nuestra vida podria ser un sueño y nuestro sueño la vida. . .