Instants

Era un dia clar, de sol, sense núvols a la vista, però jo tenia ganes de quedar-me al llit tot el matí, tampoc em perdia res si sortia a fora, no? La terra seguiria girant, les plantes seguirien creixent i la gent...la gent seguiria caminant esverada pensant en el que ha de fer i a on ha d’anar, i jo des de l’immens balcó d’aquell casalot de pel·lícula m’ho miraria tot, el vent acaricia la meva cara, se’m mouen els cabells i tanco els ulls... repenjo les meves mans a la barana i respiro a poc a poc, em sento més lliure, i em sembla que tot està als meus peus i tot corre i corre i jo segueixo respirant a poc a poc i el vent segueix movent el meu vestit blanc al mateix temps en que sento el cant dels ocells i somric, somric mentre miro aquella gent, aquella gent que no para ni un instant per veure que la vida es meravellosa, aquella gent que esta massa ocupada per dedicar uns minuts a la seva felicitat, però jo ho he aconseguit, he aconseguit sortir d’aquell forat negre on tota la societat cau i quedar-me en aquest balcó.
De sobte, apareixes, piques tímidament a la porta de la meva habitació, però jo ja t’havia notat molt abans, la teva olor, les teves passes, son inconfusibles, em demanes si pots passar, jo et somric i assenteixo, t’assentes en una punteta del llit, just al costat del gat que et mira d’una manera estranya, de la mateixa manera en que ho faig jo.
Sempre has dit que t’agradava la meva mirada, aquella mirada que només tu has vist, jo ja m’he apropat i estic davant teu, t’acaricio la cara, ressegueixo els teus llavis i em mossegues, venint de tu ja m’ho esperava i em ric.
Ens quedem una bona estona mirant el paisatge, en silenci, només se sent el ronroneig del gat, no cal dir-nos res, els dos sabem que res serà igual.